Textos guanyadors Premis Dia del Llibre 2024

Guanyador microrelat:

Per què frisar?
Quan era petit frisava d’anar a l’ESO perquè semblava divertit.
Quan era adolescent volia anar a la universitat perquè deien que la vida universitària era molt divertida.
Quan anava a la universitat volia acabar-la ràpid perquè m’enviaven molta feina. Quan feia feina em volia jubilar per gaudir de tota la feina que havia fet.
Quan era vell ja no frisava de res i em penedia de no apreciar el temps que em quedava: el present.
Joan Escanellas Obrador

Guanyador relat curt:

O REIM TOTS O NO RIU NINGÚ

Fa un bonic dia de primavera a la ciutat del Sol, la que a partir d’ara serà la meva nova ciutat. Ens hem mudat perquè al meu pare, que és astrònom, li han donat una nova feina d’investigació. Estic molt il·lusionat, avui començo a la meva nova escola. Per cert, em diuen Max i tinc 10 anys i el meu somni és arribar a la lluna. Aviat vindrà el bus a buscar-me. Quins nervis! I si no li agrado als companys? I si no m’accepten al grup?

—Max, l’autocar ja és aquí! —Aquesta és la meva mare, dolça i riallera. El meu pare és l’home més responsable del món i li encanta l’Univers.

Ja som al bus i el conductor m’ha donat la benvinguda i m’he assegut al costat d’un nin que nom Toni. Ha estat simpàtic i m’ha fet moltes preguntes: d’on vens?, per què has vingut?… En Toni m’ha dit que aniré a la seva classe. Hem entrat junts i la meva nova mestra s’ha presentat, li diuen Aina. Després m’he presentat jo als que seran a partir d’ara els meus companys i companyes. Quan m’estava presentant he sentit en Julià, el meu company de taula, que ha fet un comentari fluixet sobre la piga que tenc, ha dit que semblava un bruixot. La meva taula i la del costat s’han posat a riure. N’Aina no ha sentit res perquè estava al fons de la classe. A mi m’ha estat igual el comentari perquè m’agrada la meva piga i he dit:

—Ah! Haureu vist que tenc una piga a la cara i m’encanta, perquè és la millor piga del món, ella és part de jo i és una part de mi que me defineix.

M’ha agradat veure les seves cares i diria que en Julià pensava que potser aquell comentari me faria mal i no ha estat així. Aviat ha sonat el timbre del pati i hem sortit a berenar. En Pere, en Toni, el company de bus, i na Maria han vengut a dir-me si volia berenar amb ells i he estat content. Però de cop en Julià ha vengut i els ha dit:

—De veritat que voleu anar a jugar amb aquest bruixot?

Ells, per sorpresa meva, tot d’una han dit que no volien estar amb jo i han fuit amb ell. Jo pensava que podíem estar tots junts, però en Julià m’ha fet una empenta i m’ha dit que no. Mai m’havia passat una cosa així. Per què m’ha de tractar així en Julià? Per què no deixa que els altres s’apropin a mi? Diria que és un nin gelós que es creu que pot decidir pels companys i companyes. Però en Julià no sap que ningú és de ningú i que els seus companys poden estar amb qui vulguin. Així i tot, ells li segueixen el joc encara que tampoc [no] pareix que ho facin perquè volen, crec que actuen així perquè és com en Julià vol. Crec que té por de deixar de ser el centre d’atenció. Res, que m’he quedat sol al pati i no ha estat agradable.
Quan ha acabat l’escola la mare m’ha vingut a cercar i, riallera com sempre, m’ha demanat pel meu primer dia. No sabia si dir o no la veritat, ella sap que sempre m’ha estat fàcil fer amics nous, però avui sortia decebut. He decidit contestar amb un simple bé i ella ha notat que aquella resposta no era certa. La mare i jo tenim una relació molt especial, ens contam moltes coses i tot d’una ha vist que jo volia
contar-li la veritat, però no sabia com. M’ha demanat:

—Quin company o companya t’ha semblat més divertit o divertida? I més amable? Vols contar alguna cosa dels teus companys i companyes?

Aquí és quan he sabut com explicar allò d’en Julià. La mare i el pare m’han dit que esperàs uns dies, potser en Julià tenia un mal dia i l’acabava de conèixer. M’he sentit millor, segur que tenien raó.

Els dies han passat i la cosa no ha millorat: insults, algunes empentes i diu que no ho digui a n’Aina perquè seré cueta. En Toni i altres companys comencen a donar-se compte que allò que fa en Julià no està bé, però li segueixen les bromes moltes vegades. Els he explicat que, per jo, el que fa no són bromes, a mi no me fan riure, i quan un ho passa malament s’han d’aturar, perquè o reim tots o no riu ningú. Això és el que sempre me diuen a casa. N’he xerrat cada dia amb la mare i el pare, els dic que me sent un covard perquè tenc por de dir-ho a la mestra. Llavors me fan reflexionar i me fan posar en el lloc d’en Julià, com se deu sentir, valent, covard, fort, deu estar content amb el que fa? Els he dit als pares que li diré a n’Aina, perquè segur ens ajudarà a resoldre el conflicte. En Toni, na Maria i en Pere han dit que me recolzarien i que seria un valent, que ara començaven a donar-se compte que ells també ho havien fet malament, de riure sempre les seves bromes de mal gust. Al final, en Pere m’ha dit que el covard és ell, perquè sempre fa les coses d’amagat i demana que mai diguem res. Però noltros no ens hem de sentir covards, perquè noltros som valents i així ho hem de demostrar.

Finalment, el conflicte s’ha resolt, n’Aina ens ha fet una xerrada després d’haver xerrat amb en Julià. Ha dit que és important que contem les coses, perquè si no es saben és difícil que es resolguin. En Julià ha entès que aquesta actitud no l’estava ajudant i ha demanat perdó. A vegades encara fa bromes de mal gust, però tots ja el coneixem i som conscients que el que és important per aturar-ho és que no li seguim el joc.
Sergi Galán Melis